L’Obra

L’Obra

La Trama 

Una dona, que s’apropa als 50 anys, surt una nit de casa seva i, decideix no tornar. S’amaga en un estudi d’uns 30 metres quadrats que li ha aconseguit una amiga seva. L’estudi és al raval de Barcelona, una zona de la ciutat que no coneixia gaire. No vol sortir d’allà. Vol desaparèixer durant un temps. Estar sola. Menjar pizza, veure pel.lícules i partits de futbol. Vol aïllar-se del món. Però per què? Què li va passar aquella nit quan va decidir deixar-ho tot? Què és el que va fer canviar la seva vida completament

Tres amigues seves, amigues de l’adolescència amb qui no ha perdut el contacte, s’amoïnen per ella. Era una dona aparentment feliç, amb un fill i un marit. Les tres la visiten i, malgrat ella no es deixa ajudar, la recolzen, li fan companyia, miren de fer-la recapacitar, pensen que potser es tracta d’una depressió, però la dona que ho ha abandonat tot sembla que està més lúcida que mai. Quan li pregunten perquè va marxar de casa, ella respon vaguetats. Amaga la veritable raó. De moment no té ganes d’explicar-ho. En certa manera, la seva acció contagia una mica a les altres, es qüestionen la vida que porten. A poc a poc, s’acaben enmirallant les unes en les altres. Sortirà d’aquell estudi? Tornarà a la seva vida d’abans?

Quan la història sembla que seguirà el plàcid camí de les reflexions sobre l’ofici extremadament dur de ser dona a prop dels 50, tot plegat fa un gir insospitat. Troben per casualitat una maleta a l’estudi. El que hi ha dins transforma una història de sentiments en una història d’acció i suspens.

Els personatges

Una és biòloga, però treballa en un peatge.
L’altra és arquitecta, però no té feina.
L’altra és arqueòloga, però fa el que pot (actualment neteja escoles i domicilis).
L’altra és mestra, però l’acaben d’acomiadar.
Cadascuna d’elles té la seva pròpia història, el seu conte, però si les ajuntem, en el fons només n’expliquen una, d’història:
La d’unes dones de 50 anys que són molt més fortes i molt més resolutives del que es pensen.

L’espai

La dona que ho ha abandonat tot es refugia en un estudi d’uns trenta metres quadrats. És un despatx “clandestí” d’un advocat (difunt), un lloc que molt poca gent sap que existeix. És petit però hi té tot el que necessita: una nevera, un sofà llit, un televisor i sobretot una finestra des d’on pot veure una part que no coneixia de la ciutat.

El context

L’actual situació de crisi tenyeix el dia a dia dels personatges.
Una arquitecta, una arqueòloga, una biòloga, i una mestra.
4 dones que pertanyen/pertanyien a la classe mitja, aquesta classe que diuen que està desapareixent. El perill és que els individus, en aquest cas quatre dones properes als 50, desapareguin amb aquesta classe mitja.
La situació de crisi econòmica topa amb la situació de crisi personal dels personatges. L’horitzó dels 50 provoca en aquestes dones una certa sensació d’abisme. El tòpic que proclama aquesta societat, basada en el consum i en la imatge, diu que les dones als 50 anys comencen a fer-se invisibles.
Elles, les quatre dones de la nostra obra, lluiten contra l’estupidesa i la inèrcia d’aquesta mena de lleis no escrites, però no és tan fàcil com sembla, o com voldrien.
Sigui com sigui, la proximitat d’aquest abisme fa que després de molt temps tornin a mirar-se a elles mateixes.
S’havien entregat massa als altres i s’havien oblidat massa d’elles.

Els somnis estafats

Si miren enrere s’adonen que la majoria de somnis que tenien fa trenta anys no s’han fet realitat, no poden reclamar enlloc aquest somnis estafats. En el fons el que troben a faltar és una mica d’adrenalina. S’han tornat massa pràctiques. Massa sentit comú. Massa sacrificis. Per sort, l’argument les fa posar en una situació perillosa, se’n sortiran? Segurament estan més preparades del que es pensen per viure situacions extremes. Són dones fortes, malgrat les seves febleses.

El gènere i les trilogies

El que comença sent una història íntima es transforma en una comèdia negra on el suspens agafa el relleu.

Dones com jo és la tercera part de la trilogia generacional que va començar amb Els Jugadors, que s’ocupava dels homes que s’apropen als 60, i a poc a poc, són apartats per la societat. Un refugi Indie, que s’acostava als joves de vint i pocs anys per parlar de les dificultats que té la joventut en l’actual situació de crisi. I Dones com jo s’apropa a dones que tenen quaranta i uns quants més, per fer una mirada lleugera però compromesa al rol de la dona en aquests dies.

Crèdits

Autor i director: Pau Miró
Intèrprets:
Mamen Duch
Marta Pérez
Carme Pla
Àgata Roca

Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Albert Faura
So: Roger Ábalos
Coreografia: Roberto G.Alonso
Producció executiva: Daniel López-Orós

Cap de producció: Carmen Álvarez
Cap tècnic: Carles Borras
Ajudant d’escenografia i vestuari: Adriana Parra
Assistent de direcció: Carolina Morro
Maquinistes: Jordi Fuster i Moli Mallo

Construcció d’escenografia: Scenik i May
Fotografia: David Ruano
Disseny gràfic: Enric Jardí
Premsa: La Costa Comunicació
Web: Marc Permanyer
Vídeo: Paco Amate
Correcció textos: La Correccional

Una producció de T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre La Sala de Rubí.

Agraïm la col·laboració de Alex Brendemühl i Joan Solé

TOP
loading